Fa poc vaig llegir una etimologia sorprenent: la de xandall: Esta paraula ve del francés, en concret de marchand d’ail, que literalment vol dir venedor d’all. En realitat era un terme que s’aplicava a tota classe de venedors de fruita i verdura. I fa referència a la prenda de roba típica que portaven: una jersei de canalé.

Per sort, els xandalls no solen fer pudor a all, més bé a suor. Encara que a partir d’una determinada edat -l’adolescència- passen a ser una prenda d’esportiva a post esportiva. No la suem sinó que ens la posem en acabant l’activitat.

Al llarg de la vida hi ha uns quants xandalls imprescindibles. El que et regalen les ties o les iaies amb detalls d’animals que en vida són carnívors, agressius i et menjarien si tingueren la més mínima oportunitat. El de l’escola si eres de la privada o concertada; si eres de la pública ja t’apanyaràs. El del club esportiu en què aspires a tindre drets d’imatge de major. Fent memòria crec que n’he tingut dos, d’esta classe: del Joventut Xàbia (bàsquet) i del C.D. Jávea (futbol). El del bàsquet supose que me’l vaig guanyar -entrenant, jugant segur que no, de tan roín com era- i el del futbol me’l van donar per llàstima. Ja que al xic no li farem fitxa ni jugarà -era més roín que al bàsquet, atenció- almenys que tinga xandall. Al del club d’atletisme, el Llebeig, vaig renunciar. I era el més fàcil d’aconseguir dels tres: només l’havia de pagar.

Perquè, a quina edat els hòmens deixem de comprar-nos xandalls? Quan comença a fer-nos vergonya? Quin és el moment en què el pantaló i la suadora no poden ser del mateix color si no portes darrere el logo d’una immobiliària? Per què se’ns ha quedat fossilitzada en la nostra memòria que el xandall és la prenda que els garrulos de la Ruta del Bakalo s’havien comprat en algun mercadet ambulant de poble?

Però la pandèmia també ha sacsejat això, per tant de temps com passem a casa. Ara les tendes de roba tenen seccions dedicades a prendes còmodes i, per descomptat, xandalls. A mi els reis me’n van portar un. És tot del mateix color, un blau safir. Me’l pose i isc al carrer amb ell. De reüll mire si les persones amb què em creue fan alguna classe de comentari o envien àudios algú en vore’m i si els xiquets de la plaça es burlen. I entre a la verduleria patint: sé que la fruitera m’està olent a vore si faig pudor a all.

Professionalment, consultor en comunicació i màrqueting online en www.salabre.com Per gust, escriure i llegir.

Professionalment, consultor en comunicació i màrqueting online en www.salabre.com Per gust, escriure i llegir.