Un vici de joc
El bar del Trinquet de Pelayo és ‘l’afterhour’ més elegant de València. Un bon diumenge, de Falles, això sí, quan a penes són les 10 del matí allò és un bullir de gent esmorzant, raonant i fent-se copes. Homes elegants són la majoria. Americanes, caçadores d’ante, armilles i corbates clàssiques. Bigots retallats extremadament, monyos lacats, ulleres fosques i montures daurades.
El bar és l’avantsala (única, en tots els sentits) de l’entrada a un recinte històric de l’esport més valencià. El Trinquet de Pelayo fa enguany 144 anys. Ha viscut milers de partides de moltíssimes modalitats i s’hi guarda part de l’essència de la idiosincràsia valenciana.
Només entrar al trinquet, just a la dreta hi ha un parell d’escalons que conformen la llotgeta de baix. Un espai reservat per a la gent més experimentada i on se situa un dels homes bons, els encarregats de decidir si és falta o bona. Aquests jutges són triats per consens entre els aficionats i a gran part dels trinquets en són sempre els mateixos. A Pelayo representen el càrrec els germans Soro. Els homes bons, una institució que potser administrava justícia (esportiva, en aquest cas) molt abans que el Tribunal de les Aigües. De fet, les autoritats van a una altra llotgeta situada damunt mateix de la primera. L’experiència està per davant de la governació.
De la llotgeta de baix estant s’observa tot el trinquet. A l’esquerra hi ha el dau, quadre on ha de botar la pilota treta des de la pedra (baix de la corda) perquè siga bona i l’home bo no cride “falta!”. La corda divideix el trinquet en dos i marca l’alçada que han de superar les pilotades.
L’escala
A l’altra banda de la corda hi ha l’escala del rest, la part on seu el públic. Aquest espai és, sens dubte, el rovellet de l’ou de la pilota: on passa tot, on es xarra tot, on es juga tot. Des de la corda cap al rest, la mitjana d’edat va de major a menor. Més a prop de l’epicentre hi són els espectadors més experimentats, aquells que més passió hi posen: vividors de la pilota, al cap i a la fi. Aquest públic és el que més travessa, o siga, el que es juga els ‘quartos’ amb un o un altre equip: els rojos o els blaus. Sempre que algú aposta per un, algú altre ha de jugar-se-la amb el contrari i per la mateix quantitat de diners. Tot això ho canta el marxador. Una figura clau en la pilota, que representa l’oralitat valenciana que també es troba en les subastes de peix o en els esmoladors ambulants, per exemple.
Qui viu la partida a l’escala, viu el risc. Les pilotes de vaqueta resulten vertaders projectils llançats pels pilotaris i el públic es contorsiona, com a càmera lenta, quan una pilota s’acosta amb violència. Però el valencià, o bé assaboreix el risc, o bé no li troba gust al joc. De la mateixa manera que la proximitat a la pòlvora excita el personal o la gent es mor per córrer davant d’un bou embolat. En aquest sentit, al segon punt de la partida, una dona asseguda a la primera filera de l’escala rep una pilotada. Com a conseqüència de l’impacte li salta un vidre de les ulleres. Desconcertada, es palpa l’ull i se’l torca amb un mocador de paper. Pareix que té una ferideta. Però no se’n va i restarà tota la partida al mateix lloc. La passió per davant de tot.
Un apassionament que els pilotaris corresponen amb força i energia. En el tennis estem acostumats a escoltar les onomatopeies que emeten els jugadors. A la pilota el so és diferent. Se sent com un gemec, un crit sincer, quasi orgàsmic, que esclata de la puresa inevitable que hi ha en la proximitat de la mà a la pilota, de la carn a l’objecte del desig.
Esport hipnotitzador
Un magnetisme que es transmet al públic i que fa de la pilota un esport hipnotitzador. Tant, que la gent abandona les responsabilitats per a gaudir encara que siga d’un parell de jocs. Eixe pecat el cometen dos joves músics que, preguntats per un conegut, responen: “hem vingut a tocar a una falla però hem fugit per a veure un poc de la partida”. I ambdós somriuen amb cara de bord.
La part de dalt del trinquet són les galeries: hi ha la central, la del rest i la del dau. Allí se sol situar la gent que no acostuma a anar tant a les partides, les mares i pares que van amb xiquets menuts, els familiars. Però també hi ha la classe d’espectador que vol estar més tranquil, que desitja una distància amb la resta, que vol gaudir del regust etern del caliquenyo, que sols comenta allò que li ve de gust, que ho viu com darrere d’una barrera en una correguda de bous.
Però les partides també s’acaben. Hi ha guanyadors i perdedors. En aquesta partida, el líder dels rojos, Álvaro, acaba amb la samarreta destrossada després d’esgarrar-se-la un parell de vegades per la ràbia d’haver fallat punts que podien ser decissius. Rabiosos de veritat acaben els blaus quan perden la partida. A no ningú li agrada perdre. Però la pilota és especial, també en això. Tant que els jugadors comparteixen vestidors: sense rancúnies que valguen.
Besos i carícies monstruoses
A la fi, les nóvies dels més joves els esperen al bar; un local que ara respira menys elegant que de bon matí. Elles, però, van ben guapes i molt arreglades. Als pilotaris els agrada lluir dona. Forma part d’eixe tarannà certament taurí i d’exaltació masculina que té aquest món. De fet, a punt de començar la partida, la parella del mitger dels blaus (el trio de ‘Fageca’) l’havia besat enmig de la pista per desitjar-li sort. Ell li ho havia agraït acaronant-li una galta amb una mà monstruosa envetada amb didals, cartrons, planxes d’acer i esparadraps. Ara, ell arriba al bar acabat de dutxar; la parella el besa i li toca les mans. Les té ben roges, unflades i dolorides.
Per recononèixer un pilotari de veritat només cal parar atenció a una cosa: si té un mal insoportable a les mans i, tanmateix, només pensa que en jugar una altra vegada. I per què ho fan? Perquè això de la pilota és un vici de joc.
— — — — —
Este article va ser publicat en Nonada
