Paella de pedres
La temporada que vaig viure a Dénia vaig conéixer -crec que el degué vore dos o tres vegades- a un eivissenc. Un home grandot, d’esquena ampla i bona planta, qui amb la seua dona venia a la ciutat de quan en quan i visitava Tono Fornes. No recorde ara ben bé el lligam que els unia; potser la navegació en veler. Sí, seria això. És, però, una reminiscència del passat, eixa relació. Ara les illes i la Marina només tenen un vincle: el negoci turístic.
Aquell home era empresari hostaler a l’illa. Supose que per herència, perquè m’atreveria a dir que era eivissinc d’unes quantes generacions enrere. Per això i per què no tinc una altra raó per a no fer-ho, em vaig creure una història que va contar un dia en el rogle que compartíem bevent vi negre i rascant el socarrat d’una bona paella.
No n’haureu sentit mai parlar de la paella de pedres, veritat? -va preguntar pegant dos colps amb la cullera al ferro lluent d’oli. Noooo, vam contestar l’auditori improvisat. Tot seguit va relatar que no fa massa el contraban de tabac era un de les activitats econòmiques més comunes a Eivissa. Abans de les discoteques també hi vivien persones. Necessitaven sobreviure. I es veu que no eran tàn fàcil com cobrar 15 euros mentre sona David Guetta a tota pastilla.
Eixos contrabandistes es movien a bord de llaütets per tota una sèrie de rutes del litoral d’Eivissa. Rutes en què les coves marines feien d’amagatalls perfectes per a evitar els carabiners primer i els guàrdia civils després. Això no era qüestió resolta en una vesprada. Una operació de contraban podia tardar dies, fins i tot setmanes. Perquè podia haver imprevistos de tota classe, sobretot el mal oratge i l’aparició de les forces de seguretat bambant per la zona.
Per aquest motiu els contrabandistes havien habilitat algunes de les cavitats marines com a llocs de repòs, per a estar-hi vàrios dies si feia falta. En eixe cas caldria poder menjar per a no passar fam. En un racó d’eixes coves, ben guarnit, com la capelleta d’un sant, tenien el que ara els moderns en diríem kit de supervivència.
Estava compost per una paelleta menuda -al recipient, em referisc-, un paquet d’arròs, un pot amb oli, aigua i un fogueret. Si ho penseu, tenim els ingredients d’un arròs blanc. Però per a donar-li un poc -un poquiu, si voleu- de sabor, els contrabandistes afegien pedres tretes de l’aigua, de la vora de la mar, eixes pedres amb algues. De vegades amb convidats com ara pegellides o caragolets. Amb això, per cert, ja no feia falta posar-li sal.
Pensat i fet, la paella de pedres està a punt per a servir. Bon profit i bon contraban!
