Nadar de nit
Matilda es deixa caure, com la ploma perduda d’una ganiva, sobre l’arena. S’arregla les mànigues de la brusa. Li ve gran. Veu que se li han quedat enganxades cendres. Perquè fa aire. Però no se les espolsa. En veritat no és una brusa, és una camisa de lli blanc. La va agafar ahir d’un armari de ca son pare. I també es va emportar a Buenos Aires, al vetlatori, un taburet, la caixa dels porros, els últims llibres amb què estava treballant i unes quantes pedres de les que ell solia arreplegar en els passeigs per la platja.
Gent del seguici que l’ha acompanyada hui a la platja de Villa Gesell, li pregunta si vol anar a casa, a descansar o alguna bar a fer-se alguna cosa. Ella els ho agraeix però prefereix quedar-se allí a soles.
No fa molt bon estar. A Argentina ara comença a arribar l’hivern. La mar, tanmateix, no està picada; respira calma, com si sapiguera el que ha passat.
Matilda primer concentra la vista en l’horitzó marí, eixa línia imaginària que parteix en dos tantes tonalitats de blau, i després tanca els ulls. Prova d’evadir-se però un gos, que ensuma tot el que troba lluny de l’amo, la fa retornar a la realitat. Ella l’uixa. L’animal fa cas.
Busca en una de les butxaques del pantaló i ho trau. És una altra cosa que ha agafat; de damunt de l’escriptori, en este cas. Un conte, que no és pòstum. Està escrit en 1991. És el preferit de Matilda. Va d’un pare mort que una nit visita al fill. El rellig una vegada més.
S’ha fet fosc. Ho té decidit. Ja és l’hora. Ho vol fer. Primer es lleva la camisa. En acabant la camisola interior. Tot seguit les sabates, els pantalons… Es fa en conill. Entra a l’aigua, sense capbussar-se, només fins al coll.
Aleshores, mirant cap a la casa de l’escriptor Juan Forn, que s’ha mort d’un infart fa dos dies, somriu i diu en veu baixa el diàleg que més li agrada del conte. Quan el fill li pregunta al pare com és estar mort i ell li respon:
- Como nadar de noche. Como nadar de noche, en una piscina inmensa, sin cansarse.
DEP Juan Forn.
