Casa del Cable. Foto: https:/nicoletta.info/

Quan treballava a l’ajuntament, coordinava les exposicions d’art. Per això passava moltes hores a la Casa del Cable. Quan hi havia inauguració em tocava estar. Jo era el que havia tingut contacte amb l’artista. Bé per obligació bé per devoció, em vaig papar bona cosa de vins d’honor.

Una vesprada d’un divendres de febrer teníem inauguració. Plovia i la mar portava uns dies embravida. Ens vam plantejar d’ajornar l’obertura. Quan hi ha temporal, l’aigua rebenta contra el mur del passeig i pot esguitar els vidres de Casa del Cable. Si t’encantes, t’arremulla de dalt a baix. Però vam seguir endavant.

Lògicament, vam ser quatre gats: família i un grapat de coneguts. Així i tot va haver un càtering. I com solia passar, van aparéixer dos o tres autoconvidats que no tenien res a vore amb l’artista. Acudien amb el repte de pegar un mos debades.

Jo els tenia fitxats a tots. Tanmateix, eixe dia hi havia un de qui no em sonava la cara. Tot i que va dissimular un poc bambant per la sala, en un tres i no res es va arrimar a la taula. No va fer esma de conversar amb ningú.

La mar continuava molt picada i una ona va superar el marge esguitant els vidres de la Casa del Cable. Un d’eixos esguits va arribar al quadre de llums i va fer botar l’automàtic. Això ho havíem advertit moltes vegades, però ai, les coses de l’ajuntament… El cas és que …xas! Un esclafit. La llum se’n va anar i es van connectar les d’emergència.

Hi havia molta penombra. Jo volia parlar amb l’artista. El buscava per la sala. Aleshores una altra ona gran va arribar als vidres fent molt de soroll. Però el bot que vaig pegar jo va ser perquè just en eixe moment algú em va tocar l’esquena.

Em vaig girar encara esborronat i el tenia al davant. Era l’autoconvidat que jo no coneixia, que no pertanyia al comando legal. Estava seriós. A una mà portava un platet de plàstic amb restes de truita de peix. A l’altra, un fullet de l’exposició ple de taques d’oli. Amb la boca plena i molles damunt del bigot, em va mirar als ulls i em va dir: “¿No quedan más cocas?”. Mentrestant, una altra ona colpejava violentament els finestrals.

Professionalment, consultor en comunicació i màrqueting online en www.salabre.com Per gust, escriure i llegir.

Professionalment, consultor en comunicació i màrqueting online en www.salabre.com Per gust, escriure i llegir.