Es va matar en un accident de moto tornant al Poble de les festes de la Mar. Jo tenia 13 o 14 anys. No s’hauria de morir ningú en l’adolescència; a eixa edat encara no hem aprés a plorar ni enyorar de veritat. Jo la coneixia perquè vivia molt a prop de ca ma tia Rosario -la meua segona casa de menut; la meua primera casa ara-. Era un any més major que jo.

En un conte de Juan Rulfo, un pare porta al be al fill ferit en una baralla. Caminen una nit sencera. Només s’hi veuen amb la llum de la lluna. Avancen intentant escoltar els gossos del poble per a tindre una referència de per on anar; el destí és l’esperança. Arriben però no. Arriben però el fill ja està mort. El portava mort a l’esquena.

A., sa mare, no s’ha llevat el dol des d’aquella nit desgraciada de l’accident de moto. D’ençà porta la filla carregada a l’esquena. Jo ho sé. Sempre que parlem, sempre, acaba la conversa amb un “Ai, César -un sospir-, ai, César -un altre sospir-”. Deuria contestar-li? No he sabut mai. Ni al cap d’uns mesos d’allò, ni cinc anys més tard, ni quan ja han passat tres dècades. Potser no espera que li responga res. Potser per a ella sóc un record viu cosit amb fil de tristor. Un record de què es desfoga amb eixes quatre paraules.

A. està perdent el coneixement. Les últimes voltes que me l’he trobada m’ha dit coses confuses i sense trellat. Que si venim molt a ca ma tia, per exemple. “És que fa temps que hi vivim; quatre anys ja”, li vaig explicar. “Ah, no ho sabia, doncs molt que m’alegre”, em va contestar.

L’última trobada va ser la setmana passada. Ella venia de tirar el fem als contenidors, eixos que embruten els oms immortals del meu carrer.

- I la tia, com està?

- La tia ja no viu, A.

- No ho havia sabut, quina llàstima, pobra.

En eixe moment els dos vam callar. Unes orenetes van passar escapades d’un om a un altre; les orenetes sempre tenen pressa. Però abans d’anar-se’n cap a casa em va mirar als ulls i ho va dir una altra volta: “Ai, César -un sospir-, ai, César -un altre sospir-”. I mentres m’allunyava d’ella, la vaig observar de reüll. Vaig pensar que amb tant d’any amb eixa càrrega a l’esquena, si un dia se la lleva, caurà de tos. I no s’alçarà més mai.

Professionalment, consultor en comunicació i màrqueting online en www.salabre.com Per gust, escriure i llegir.

Get the Medium app

A button that says 'Download on the App Store', and if clicked it will lead you to the iOS App store
A button that says 'Get it on, Google Play', and if clicked it will lead you to the Google Play store