Besar

Besar a mare en les seues galtes que envelleixen com un llenç d’artista, amb taques de diferents tonalitats i plecs asimètrics. Besar a mon pare i oldre la colònia de torn; no és un home fidel als perfums. Besar al meu germà, a qui no li agrada que el besen. A Neri. Besar a la meua germana, que vol un bes i després espenjojar-se com un koaleta. Besar al meu nebot Venan, a qui encara no he besat mai. Besar a Aitor, l’altre nebot, que està fet un homenet.

Besar a la meua sogra i escoltar el cómo estás a continuació; la pregunta sempre la fa en castellà i després convivim en valencià. Besar a la meua cunyada i a les seues filles, que no són sang meua però poc deu faltar.

Besar a Rosita, la meua veïna, la de la meravellosa caseta que hi ha enfront de la cafeteria l’Encant; Rosita, una de les millors amigues de ma tia Rosario; hi ha persones estimades que s’han mort que viuen en altres; ma tia -estimada i enyorada- viu en Rosita; jo la sent quan parlem.

Besar a Carmelo, que va arribar de Lorquí a viure a ca ma uela Teresa a Dénia i d’ençà es va convertir en família. Besar a mon tio Emilio, que fa anys que no el veig. A Ximo, encara que trobe que a ell no li apanya molt. No bese a més hòmens que a ells.

Besar i oblidar el vers de Forcano: El silenci és un bes sense cap llavi. Quant de temps portem callats.

Besar a qui et presenten, besar quan et presentes.

Besar a Olímpia, a Taità, a Silvia i Cristina, a Ana, a Manuela i Carmesina, a Pepa, a Amparo, a Laura, a les Paqui, a Isa… No cal seguir amb la llista, que em rebenta l’enyorança.

Ni anar al futbol; ni quedar a sopar amb els amics; ni assistir a un concert; ni fer una reunió amb més de sis o set persones; ni fer turisme a Terol; ni tornar a casa a la una de la matinada; ni que Vicent jugue amb xiquets de fora de l’aula bombolla. La normalitat, nova o com vulgueu dir-li, no serà fins que puguem tornar a besar. Sense por; sense remordiments. No hi ha una altra renaixença possible.