Aitana
A Espanya hi ha 28.958 persones amb el nom d’Aitana. L’última a qui li han posat este nom no la coneixem. Ha de ser molt menuda; el més segur, de fet, és que haurà acabat de nàixer. Perquè la mitjana d’edat de les Aitanes és de 10 anys. Sí que sabem, tanmateix, la primera persona -almenys coneguda- que el va rebre.
En març de 1939 el poeta Rafael Alberti i la seua dona, la poetessa María Teresa León, sentien l’alé dels feixistes en el bascoll. El territori lliure què recórrer s’acabava; només quedava la mar; la mar d’Alacant. Ara els qui galopaven eren els assassins de García Lorca i Miguel Hernández. Era fàcil pensar què li esperava a Alberti i a León. La mort; ben digna això sí. Hi ha poques morts tan dignes com les dels poetes, que sempre les han escrites en vida.
A Alberti el va salvar una avioneta que es va enlairar des de Monòver amb destinació a Orà. Un aparell que ara pareix de joguet però amb el qual, en aquell moment, valia la pena jugar-se la vida.
No sabem si Alberti va escriure alguna cosa en el trajecte -curt- de Monòver a Orà. Podem imaginar que no. No era el moment. I escriure sense escriure? Ho fem moltes voltes. Com van escriure sense escriure ells de l’avió estant? Van preguntar quin era el nom de la serra aquella, l’última de la península que els seus ulls van arribar a vore en el vol. Aitana, els van dir.
Aitana Alberti León va nàixer dos anys després a Buenos Aires, on va continuar la diàspora del matrimoni. I son pare la va rebre encara amb el record viu de la fugida: … no olvides que hasta puede deshojarse en un vuelo / el aire, niña Aitana, Aitana, niña mía.
Un viatge que va acabar a Roma. Allí, en 1968, va nàixer una xiqueta que va ser la fillola d’Aitana. A la xiqueta, que seria actriu, també li van posar Aitana, Aitana Sánchez-Gijón. I Alberti li va dedicar una nana, bon poeta, imaginant el futur: Aitana, estrella naciente hispano-italiana, / Nuestro triste hoy, será tu luz mañana, / Aitana, duerme hoy, despierta mañana.
Aitana Sánchez-Gijón té dos fills, Teo i Bruna. A la xiqueta la va tindre en 2004 a una clínica de Beniarbeig. Un poble amb un pont nou baix del qual hi ha uns patos ben graciosos. Si vos acosteu, els voreu allí, tranquils, esperant que els tiren menjar. I si alceu la mirada cap al sud, allà lluny, per darrere del Cavall Verd, descobrireu les estribacions de la serra d’Aitana.
