A mos redó
En l’època d’estudiant a València, un amic em va demanar una classe de favor que ningú m’ha tornat a demanar mai. Era un company d’estudis, de la llicenciatura, amb qui vaig fer amistat perquè també compartíem sindicat. Ell vivia a la ciutat, a ca’ls pares, supose; el que és segur és que no estava emancipat.
Un matí, estant a la facultat em va dir si podíem xarrar un moment i ens vam apartar a un racó d’aquell hall altíssim. Volia que li deixara la meua habitació del pis de València -el segon dels tres en què vaig viure-. La necessitava una vesprada. Una només.
Li feia falta perquè tenia previst tindre una aventura amb una altra companya de la facultat. Era una previsió més que certa: ho havien acordat. Ell i ella havien quedat que una vesprada, una només, es gitarien junts. No es podien estar de resoldre una tensió sexual generada al llarg del curs.
Havia de ser una vesprada només perquè ella tenia parella i s’havia promés, havia imposat, seguir tenint-la quan isquera de la meua habitació. O no hi havia tracte. Així va ser. Jo em vaig encarregar de preparar el cau el més endreçat que vaig saber -amb aquella edat, ai, ves a saber- i vaig passar la vesprada bambant per la moqueta de la FNAC.
En acabar, els amants van obrir la finestra de l’habitació que donava a aquelll pati depriment — com de lletja era aquella finca de la cantonada de Vicente Zaragozá amb Emili Baró-. Van tancar la porta del pis i l’endemà el meu amic em va tornar les claus.
L’endemà d’un curt viatge planificat recorrent una ruta de desig irresistible. Dos cossos enlairats tres o quatres hores en un vol d’anada i tornada; sense tocar terra, sense abaixar del llit. Breu, esquivant paraules. Per a què dir res quan el record seran imatges. Un trajecte amb parades sols per agafar aire i continuar unflant el goig. Ni una carícia; tot a mos redó.
Quin desafiament! Sabent que no hi hauria una altra vegada, jo haguera desitjat mil trobades més. Sabent que el plaer s’escorreria com l’arena d’un rellotge, jo haguera allargat el dia mentint al temps. Sabent que hi hauria una única oportunitat per a ensumar aquella pell besada, jo no hauria tornat les claus.
