Casa del Cable. Foto: https:/nicoletta.info/

Quan treballava a l’ajuntament, coordinava les exposicions d’art. Per això passava moltes hores a la Casa del Cable. Quan hi havia inauguració em tocava estar. Jo era el que havia tingut contacte amb l’artista. Bé per obligació bé per devoció, em vaig papar bona cosa de vins d’honor.

Una vesprada d’un divendres de febrer teníem inauguració. Plovia i la mar portava uns dies embravida. Ens vam plantejar d’ajornar l’obertura. Quan hi ha temporal, l’aigua rebenta contra el mur del passeig i pot esguitar els vidres de Casa del Cable. Si t’encantes, t’arremulla de dalt a baix. Però vam seguir endavant.


La festa és a les 19 hores, al restaurant del Peace Hotel de Xangai. La patrocina Moët Chandon. Tinc el pàlpit que ell hi estarà. Encaixa. En efecte, al poc d’arribar me’l trobe.

-Ei Truman, sabia que vindries!

-Com ho sabies?

-Quina classe de festa seria si no estagueres tu?

-Una festa desbravada.

Xarrem. És un pudent. Però almenys és un escriptor sense xarxes socials. Seria més insuportable encara.

-Vull fumar.

-T’acompanye a la terrassa.

-Va

-Mira, Xepo!

-Qui?

-L’amic de qui t’he parlat adés, el que està becat ací per Swatch en un programa d’artistes mundials.

-I quina classe…


Juan Forn. Foto: www.palabras.com.ar

Matilda es deixa caure, com la ploma perduda d’una ganiva, sobre l’arena. S’arregla les mànigues de la brusa. Li ve gran. Veu que se li han quedat enganxades cendres. Perquè fa aire. Però no se les espolsa. En veritat no és una brusa, és una camisa de lli blanc. La va agafar ahir d’un armari de ca son pare. I també es va emportar a Buenos Aires, al vetlatori, un taburet, la caixa dels porros, els últims llibres amb què estava treballant i unes quantes pedres de les que ell solia arreplegar en els passeigs per la platja.

Gent del…


Foto de Syed Rajeeb en Pexels.

Ens fem majors repassant les pàgines del que hem viscut i del que hauríem pogut viure. Els dos grans llibres de la vida -de la meua… i de la teua- són la realitat i la literatura. Aristòtil ho va resumir d’un altra forma: la Història narra el que va passar mentres que la Poesia conta el que hauria d’haver passat.

M’agrada rellegir la Poesia de la meua vida; m’engresca tornar a capítols que es van quedar en la secció de literatura. No hi ha ficció més apassionant que la que vam estar a punt de protagonitzar nosaltres mateixa, per a…


Foto de Ketut Subiyanto en Pexels.

En l’època d’estudiant a València, un amic em va demanar una classe de favor que ningú m’ha tornat a demanar mai. Era un company d’estudis, de la llicenciatura, amb qui vaig fer amistat perquè també compartíem sindicat. Ell vivia a la ciutat, a ca’ls pares, supose; el que és segur és que no estava emancipat.

Un matí, estant a la facultat em va dir si podíem xarrar un moment i ens vam apartar a un racó d’aquell hall altíssim. Volia que li deixara la meua habitació del pis de València -el segon dels tres en què vaig viure-. La necessitava…


Es va matar en un accident de moto tornant al Poble de les festes de la Mar. Jo tenia 13 o 14 anys. No s’hauria de morir ningú en l’adolescència; a eixa edat encara no hem aprés a plorar ni enyorar de veritat. Jo la coneixia perquè vivia molt a prop de ca ma tia Rosario -la meua segona casa de menut; la meua primera casa ara-. Era un any més major que jo.

En un conte de Juan Rulfo, un pare porta al be al fill ferit en una baralla. Caminen una nit sencera. Només s’hi veuen amb la…


Una platja d’Uvita.

Quan em trobe amb un conegut que serà pare o mare sempre li comente que no faça cas d’allò que li canviarà la vida. Mentida. Tindre fills és començar una vida nova. Eixa vida nova l’has de desempaquetar, llevar-li el plàstic que la protegeix, estrenar-la. Tot de pressa, com un xiquet amb els regals la nit de Reis, perquè ja no hi ha espera. Curisosament, ara el que més necessitaràs serà paciència.

Com passa amb un ordinador que s’ha desbaratat, podràs salvar alguns arxius de la vida anterior. Triar-ne quins? Ah, il·lús, ni pensar-ho. Eixa selecció no la fas tu…


Besar a mare en les seues galtes que envelleixen com un llenç d’artista, amb taques de diferents tonalitats i plecs asimètrics. Besar a mon pare i oldre la colònia de torn; no és un home fidel als perfums. Besar al meu germà, a qui no li agrada que el besen. A Neri. Besar a la meua germana, que vol un bes i després espenjojar-se com un koaleta. Besar al meu nebot Venan, a qui encara no he besat mai. Besar a Aitor, l’altre nebot, que està fet un homenet.

Besar a la meua sogra i escoltar el cómo estás a…


Es Vedrà d’una cova marina d’Evissa estant. Foto. Diario de Ibiza.

La temporada que vaig viure a Dénia vaig conéixer -crec que el degué vore dos o tres vegades- a un eivissenc. Un home grandot, d’esquena ampla i bona planta, qui amb la seua dona venia a la ciutat de quan en quan i visitava Tono Fornes. No recorde ara ben bé el lligam que els unia; potser la navegació en veler. Sí, seria això. És, però, una reminiscència del passat, eixa relació. Ara les illes i la Marina només tenen un vincle: el negoci turístic.

Aquell home era empresari hostaler a l’illa. Supose que per herència, perquè m’atreveria a dir…


El meu amic Alfred Pavía es fa nerviós cada volta que qualsevol persona -inclòs jo- pronunciem Jota Jayber referint-nos a la marca J’Hayber. Ell diu que només s’ha de dir una jota. Jo trobe que té raó. Però també sé que és Coca-cola i quasi sempre m’ix Coa-Cola.

J’Hayber era una marca bona quan jo era menut. Era una marca de classe mitjana amb aspiracions a alta. Era la marca que calçaven els de l’Arenal -així ens referíem als xics i les xiques generalment castellano o angloparlants que vivien a la perifèria (ui, això sona a gran ciutat; al disseminat…

Cèsar Palazuelos

Professionalment, consultor en comunicació i màrqueting online en www.salabre.com Per gust, escriure i llegir.

Get the Medium app

A button that says 'Download on the App Store', and if clicked it will lead you to the iOS App store
A button that says 'Get it on, Google Play', and if clicked it will lead you to the Google Play store